Dotze contents molt potens, que fan remoure. No en sortireu indemnes.
La prosa de Villanueva se m’ha arrapat endins.
Villanueva se’ns presenta com una autora madura que sap on va, que sap perfectament què fa quan escriu.
Llegeixo als agraïments que Roger Coch ha estat assessorat per Muriel Villanueva, amb qui comparteix un sentit molt sa de la contundència, un gust per la prosa dura i els narradors difícils, els interlocutors oblics i l’ambient de dispersió mental que atrapa el lector i no sap deixar-lo anar. Que literalment el submergeix i sobrepassa. Ho vam veure clar amb el volum Nines, també de Males Herbes. És precisament aquesta destacada tècnica narrativa (ben dissimulada, com cal) el que distingeix tant Villanueva com Coch dels subproductes que patim a casa massa sovint. Això és prosa difícil per a cultes, per a lectors que busquen el plaer i l’artesania, l’obra inconformista i la complicitat entre intel·ligències. Característiques que comparteixen amb un altre autor al·lucinant de la casa, el gran Ruy d’Aleixo.
Les novel·les de Muriel Villanueva tenen sempre quelcom de fresc i suggeridor, de punyent, ja siga pel que conta (La gatera), per la manera de contar (Motril 86) o per una combinació de tot plegat. Valors d’una veu narrativa singular, farcida de troballes lingüístiques i una intuïció trobe que innata per modelar les paraules i l’experiència, els fets viscuts i observats.
Duna és d’aquells llibres que ha vingut per quedar-se i per ser un clàssic. Muriel Villanueva aconsegueix el to, el contingut, la forma perfectes per convidar els nens a pensar, sentir i empatitzar amb el que senten els altres.
La ploma de la Muriel és impecable, íntima, petita i que arriba directament al cor. Els personatges que es van fent carn mentre passes les pàgines. Tot funciona, no queda cap fil sense cosir.
Uno de los mayores logros de la novela es la voz narrativa, de una naturalidad subyugante, próxima a la oralidad, pero también a lo doméstico y lo urbano. A pesar de su tendencia a la digresión y la reflexión, mantiene el ritmo. Es probable que el lector se pregunte por qué está tan atrapado en una historia tan simple. La respuesta también es simple: porque detrás de estas líneas hay una auténtica escritora, alguien que sabe bien lo que se hace, que arriesga y acierta. Una autora a quien convendrá seguir de cerca.
Quant a la tècnica, el resultat és impecable, potser el més brillant i agosarat assolit fins ara per Villanueva, un tour de force incontestable.
Aquest de la Muriel Villanueva és un dels millors contes que he llegit darrerament. Tot el llibre ‘Nines’ és bo, però aquest conte és espectacularment dur, espectacularment valent, espectacularment memorable.
Tot plegat, una intensa i bella història perfectament construïda, entre el passat i el present, entre la realitat i la ficció, d’un món de sentiments profunds, desmitificats, que condueixen a l’alliberament personal.
Muriel Villanueva és de les que no es conformen, fuig de les convencions, rebutja els llocs comuns de la narrativa tradicional i oposa als plantejaments ordenats i persuasius el moviment incert i inquietant.
Estem davant d’una història refrescant, punyent, amb bona dosi de tendresa i amarada d’estimació. Amb una estructura modèlica de situacions viscudes, amb fets concrets, alternant passat i present, que permet aportar una visió també social i sociològica dels canvis viscuts els darrers 40 anys. Una evolució ben retratada a través de la influència musical, les modes, la droga, el sexe i l’evolució dels costums, queden plasmats amb petites espurnes de vida que ajuden a completar el relat. Un llenguatge clar, nítid, directe, amb humor i sense concessions. Una literatura que et fa estimar més la vida.
Entrevista a Plaerdemavida (À Punt Televisió), amb Sergi Pitarch
Reculls de premsa detallats a Llibres