Mares, i si sortim de l’armari?

(Empúries, Grup 62, 2006)

Altres edicions: Lumen, 2006 – Audiomol, 2008 (audiobook) – Ediçooes Duarte Reis (Portugal), 2006 – Editorial Nangiyala (Corea del Sud), 2008 i 2014 – AdPublik (Polònia), 2012, traducció de Dariusz Kuzniak.

La contra:

Aquest llibre va pels fills de les famílies homoparentals, perquè tots els nens tenen dret a viure en calma, a ser acceptats per tothom, a parlar de la família en veu alta i amb tranquil·litat, sense haver d’inventar contes ni viure-ho en silenci.

Va pels pares i mares futurs que es plantegin la possibilitat d’estar ficant els seus fills en un embolic, o que potser se sentin culpables per carregar sobre els seus fills la seva pròpia condició sexual. No hi ha cap motiu per tenir por.

Aquest llibre va pel col·lectiu dels fills de gais i lesbianes, al qual pertanyo i, com ja imaginareu, al col·lectiu de gais i lesbianes, al qual pertanyen les meves mares.

Va per vosaltres, perquè ha arribat el moment que tots sortim de l’armari!

A els xarxes socials, l’agost de 2015, escric:

Avui, després d’un procés de mesos de treball personal, renego públicament de la meva primera novel·la, “Mares, i si sortim de l’armari?” (Empúries, 2006) / “Dos Madres” (Lumen, 2006). La vaig escriure pensant en els fills de les famílies homoparentals i em va costar un dur enfrontament amb la meva mare i la seva dona, que en aquell moment encara no s’atrevien a posar la nostra experiència al servei de la reivindicació de la diversitat familiar. Vaig narrar el que aleshores em semblava que havia estat la meva vida, tot esperant ajudar a que lectors de qualsevol vorera o calçada i sobretot els seus fills visquessin el tema amb més harmonia. Avui m’adono que la meva és més una família reconstituïda que una família pròpiament homoparental i que això comporta unes circumstàncies específiques que van més enllà de les que té un projecte de família per part de parelles de lesbianes o gais. Estic segura que hi ha famílies homoparentals o reconstituïdes (així com de moltes altres menes, si és que existeixen les “menes”) felices, completes i que no cal ensucrar. El que tinc clar és que la meva infantesa i la meva adolescència no són en absolut reductibles al que vaig escriure en aquell llibre i per això, avui, des d’aquí, me’n desdic. Les famílies homoparentals mereixen relats millors que el meu i, sobretot, experiències més respectuoses que la que jo vaig viure, malgrat la publiqués a mitges. Els mereixen, sens dubte, però de tota manera sospito que ja no els necessiten perquè avui dóna gust veure com aquestes famílies s’expliquen per si soles.